16 may. 2011

[València ciutat] 15M, menys batukades i més barricades

Aquest diumenge 15 de maig, a València, la convocatòria "TOMA LA CALLE", va reunir milers de persones, que des de San Agustí van passetjar-se pel manifestòdrom de València ciutat sense la presència dels antidisturbis, omnipresents en qualsevol altra manifestació combativa que puga tenir lloc a la ciutat, només es podien trobar un grapat de policies locals als cantons del recorregut.

La perspectiva de la manifestació per a la delegació de govern havia de ser d'un despreci tal que al carrer del pintor Sorolla, on tota la banca esta instal·lada en uns edificis que furten la llum del sol igual que els banquers ens roben els diners i al corte inglés del parterre no hi havia mercenaris assassins apostats, el que va ser un camp obert per a algunes pintades i globus de pintura, tot i que la falta de previsió general de l'éxit de la convocatòria va fer que no en tinguera, ni de lluny, la contundència necessària i oportuna.
La presència desproporcionada i habitual de antidisturbis a qualsevol movilització social en València ciutat i la repressió brutal a la manifestació de Madrit de "juventud sin fututo" poden ser algunes de les causes de l'absència d'altre tipus d'accions més dures contra els simbols del capital.

La manifestació, va començar a passetjar al ritme de vàries batukades que tamboriletjaven sense donar cap espai per a la protesta i la ràbia, només es sentien el xiuleig i els tambors, tam, tam, tam, pi, pi, pi, i va acabar amb la lectura dels manifestos de la plataforma que no diuen res de trellat i que demanen polítics que siguen óssos amorosos i transparents, porres de cànem ecològic per a reprimir-nos i banquers simpàtics que no furten (ai, mareta!).
"Menys batukades i més barricades" es podia escoltar de volta en quan que els tambors s'aturaven uns breus instants, denunciant l'ambient festiu i poc combatiu. I quanta raó tenien. El ritme de la festa s'impossava a la protesta i l'expressió de la ràbia amb un ambient alegre que fa pena donada la situació social i històrica que patim.

En acabar la manifestació a la porta del Palau de injustícia, on van llegir-se els manifestos, les batukades van continuar amb la festa , per que no es pot descriure d'altra manera, al parc d'enfront.
La gent ballava i reia amb la sensació de que tot estava fet, que la manifestació havia sigut una victoria total, que el capitalisme havia caigut i la democràcia és real ja. Però a l'endemà tot era com abans i l'estat i el capital continuen explotant-nos, reprimint-nos, enpresonant-nos i assassinant-nos pel bé de la plusvalía i el pacte social.

Una possible valoració positiva és que la gent va eixir al carrer a milers, tot i que la part més negativa d'açò es la certesa de allò que de veritat volien era acabar prompte la protesta per a ballar la dança "radikal" al parc.
El triompf de la postura estètica postmoderna on la crítica i la reflexió no tenen cap espai
.
Sense cap analisi conscient de la realitat i de la nostra situació com a oprimides, la massa no deixarem de ser ramat i poc avançarem cap a la revolució i la societat sense classes.

Tot està per fer.

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada