Enguany, les celebracions –centralitzades totes a Castelló– van costar de diverses activitats, començant per una xerrada a càrrec de l’escriptor cullerà i històric militant independentista Manel Joan i Arinyó que va tenir lloc el dimarts 16, davant d’uns 250 alumnes de Batxillerat, a l’IES “Sos Baynat.
El dissabte 20 la manifestació va recórrer els carrers del centre, reivindicant –als sons de la
“Muixeranga” i els “Segadors”– la dignitat que es mereix la nostra llengua i el final de les agressions infringides a aquesta pel botifler Govern autonòmic: la manifestació d’enguany va comptar amb més de 200 assistents, xifra que els organitzadors valoren positivament i que
suposa un considerable avanç respecte de l’any passat.
El mateix dissabte 20, en acabar la manifestació, es va fer un sopar popular a la Plaça de les Aules aplegà més de 120 persones, i un concert de “cançó d’autor” amb els amics Josep Lluís Notari (de la Vilavella) i Sergi Contri (de Dènia).
Amb l’actuació dels cantautors es cloïa una intensa setmana, en què els moviments socials de Castelló, i amb ells, lògicament, l’Esquerra Independentista, hem ocupat els carrers durant tres dies seguits: el dijous, amb una concentració en solidaritat amb les jornades de lluita
recentment protagonitzades per les revolucionàries gregues; el divendres, amb una “Marxa de Torxes” reclament la llibertat per a les nostres companyes empresonades (Laura, Diego, Marina, Zigor, Lola, Franki, Joaquim, Amadeu i totes les altres); i el dissabte, amb els actes en defensa de la llengua suara referenciats.
LA PLANA ÉS CATALANA! LA LLUITA ÉS L’ÚNIC CAMÍ
Manifest de la Jornada: Per la Llengua, o ara o mai. Un any més, la jove Esquerra Independentista de les comarques de la Plana ens hem aplegat per a commemorar (pràcticament en solitari, com sempre) l’adhesió col·lectiva a les “Bases d’Unificació Ortogràfica”
apadrinades per la Societat Castellonenca de Cultura, en un acte que va tenir lloc ací mateix un –llunyà en el temps, però proper en l’esperit–21 de desembre de 1932.
Les “Normes de Castelló” (nom amb què es coneix popularment aquesta efemèride) no són més que l’adaptació del fabrisme a la nostra varietat regional; però, en una situació sociopolítica tan absurda com l’autoodi que patim al País Valencià, un gest tan normal com el que van protagonitzar els nostres erudits fa 75 + 1 anys ha esdevingut el reconeixement oficial de la
unitat de la llengua més important de la nostra història recent i, per tant, un símbol que cal preservar i popularitzar: un símbol de la unitat de la llengua catalana i un símbol, també, de l’envejable dinamisme cultural que llavors tenia la ciutat de Castelló, considerada la “capital cultural del país” i imbuïda d’una especial consciència lingüística que la feia l’obligat “marc incomparable” per a una gesta que permetria superar definitivament l’estat caòtic en què es trobava la nostra llengua i, sense “perdre de vista el dia que sigam tots uns els habitadors de les terres de llengua catalana”, anar incorporant-la a l’estàndard nacional representat –adés i ara– per l’Institut d’Estudis Catalans.
Però no ens enganyem: que el record de pretèrites glòries no ens porte a ser ingènuament optimistes i no adonar-nos-en que l’actual situació del català al País Valencià és la pitjor de la seua llarga història: desplaçat de l’administració pública i dels mitjans de comunicació, a casa nostra es pot viure perfectament sense saber dir ni tan sols “bon dia” i, per tant, cada
dia que passa el percentatge de parlants va disminuint... La “llengua pròpia” dels valencians està en camí de convertir-se en “espècie en extinció” i, paradoxalment, les principals agressions provenen d’aquells que haurien de protegir-la i legislar sobre la seua normalització: el Govern autonòmic, responsable de fomentar el neosecessionisme de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua o de prohibir la recepció de TV3, culpable –com ha denunciat recentment un comité d’experts del Consell d’Europa– de negar els drets lingüístics de la població catalanoparlant i de mantenir un model educatiu “il·legal i antidemocràtic”.
Si volem tornar a fer del català una llengua de relació social, si pretenem una normalització lingüística real, hem de mobilitzar-nos i ocupar l’espai públic: denunciar la fal·làcia del bilingüisme desigual” que ens han imposat i desmuntar els falsos mites sobre la naturalesa del conflicte lingüístic valencià”, que no és –com sovint volen fer-nos creure– l’origen més o menys “català” de la nostra llengua, sinó la seua paulatina substitució per l’espanyol.
Encara estem a temps: si no actuem ja, potser demà lamentarem la nostra indolència i passivitat... O ara o mai! Visca la Terra!
Endavant, Maulets, CAJEI, SEPC
No hay comentarios:
Publicar un comentario