El Tribunal Superior de Justícia valencià ha anul·lat la limitació d’altures (a 5) que el Decret de Declaració del Jardí Botànic de València com a Bé d’Interès Cultural assenyalava per a un possible edifici en els terrenys de Jesuïtes, i revalida les 11 plantes del planejament urbanístic anterior. La Generalitat Valenciana, la part més castigada per la resolució judicial, ja que ha estat acusada de temeritat, desviació de poder, arbitrarietat i incompliment de sentències fermes, no ha considerat oportú recórrer la sentència. Salvem el Botànic sí que ho ha fet. I no precisament en defensa de la Generalitat, sinó per a defensar, com sempre ho ha fet, el paisatge històrico-cultural de Botànic-Jesuïtes i l’esperit de recuperació d’una ciutat més harmònica i amable.
La directora general de Patrimoni Cultural Paz Olmos i la consellera de Cultura Trinidad Miró han vingut a reconèixer que la Declaració de BIC va estar mal feta. La consellera ha dit: “No vamos a recurrir porque la sentencia ya se ve en qué forma va, y los servicios jurídicos de la Generalitat, que son los que han llevado este caso, nos han aconsejado que no se recurra”. Una sòlida i profunda argumentació que ens planteja moltes preguntes.
I ara, què? Com reaccionarà la Generalitat després d'acceptar que ha comès les greus irregularitats que li atribueix la recent sentència de l’alt Tribunal? Després d’aquesta renúncia vergonyant, qui dimitirà? A qui se cessarà?
Qui assumirà les responsabilitats d'un desficaci monumental que, unit a un colossal despropòsit jurídic, poden tenir com a conseqüència el malbaratament definitiu d'un paisatge urbà que la pròpia Generalitat estava obligada –i ho continua estant– per Llei a protegir?
Fins a quin punt haurem de lamentar que la Generalitat no haja volgut reivindicar davant els tribunals l’oportunitat d’esmenar les seues errades? Haurem de recordar que els seus serveis jurídics, en els quals es refugia ara la consellera, són els mateixos que van avalar en el seu moment la Declaració de BIC del Botànic?
Haurem d’assenyalar la curtíssima distància que separa la desviació de poder –i l’arbitrarietat que s’hi associa– de la prevaricació, amb la possibilitat d'oferir al promotor Mestre un nou front on atacar per a aconseguir els seus propòsits i desmantellar el poc que queda de bo en el procediment declaratiu?
Haurem de recordar que entre els múltiples valors del lloc amenaçat hi ha el mèrit d'haver assolit la seua singular significació gràcies a les inversions públiques al llarg de moltíssims anys per a, ara, transformar-se en plusvàlues gracioses per a un empresari privat? Haurem de veure com claudica el nostre Govern davant els interessos privats, en contraposició als interessos públics que la Llei li ordena protegir?
Haurem de lamentar la vergonya i el descrèdit públics que suposa el fet que haja hagut de ser la ciutadania, nucleada en torn a Salvem el Botànic, la que mantinguera vives les esperances de resolució positiva d’un conflicte patrimonial creat per l’Administració, fins al punt de recórrer en solitari la sentència autonòmica?
Haurem de conformar-nos amb un futur condemnat per la fatalitat i l'absentisme? Doncs no. Perquè tenim raó i perquè encara hi ha remei: si la Generalitat i l'Ajuntament actuen amb fermesa i coordinació, per a encetar una negociació i per a proveir el Pla de Protecció de l’entorn, conforme obliga el nou text legal de 2007 (Llei de Patrimoni Cultural Valencià), podran alliberar el nostre patrimoni del perill d'espoliació i podran salvar la nostra institució de Govern de la indignitat a la que semblen haver-la encaminada.
Pasqual Requena
València, 9 de febrer de 2009
No hay comentarios:
Publicar un comentario