18 feb. 2011

[Internacional] Un mar de plàstics

mar de plàsticL’agost del 2009 es va fer públic un assumpte que fins aleshores no havia gaudit de gaire importància als mitjans i que encara avui no és una de les temàtiques principals pel que fa a problemes mediambientals. Es tracta de l’aparició d’un immensa illa de plàstics al Pacífic nord, illa que tindria una superfície aproximada d’un milió quatre-cents mil kilòmetres quadrats, aproximadament tres vegades la superfície de la península ibèrica.

Aquesta enorme acumulació de plàstics es situarà entre els EUA i el Japó, tot i que no podem establir unes coordenades fixes, ja que, es tracta d’una formació mòbil. Ocasionalment a causa de les corrents marines, arriben arrossegades grans quantitats de restes plàstiques a les costes de l’arxipèlag nipó i de les illes Hawaii.

El plàstic es un derivat del petroli que s’utilitza d’una manera generalitzada a les societats industrials avançades per a fabricar objectes tan diversos com les bosses, electrònica, material escolar, material mèdic, domèstic... Es tracta d’un material altament tòxic que a la vegada es degrada de forma molt lenta, mantenint els seus efectes contaminants durant dècades.

La seua lenta degradació, el lent avanç en la generalització del reciclatge dels plàstics, i la inexistència d’aquestes iniciatives als països subdesenvolupats, han provocat que gran part d’aquests residus hagen acabat a la mar.

illa de proqueria al pacíficA la gran illa de plàstics trobem des d’objectes sencers com xeringues, bosses, ampolles... Fins a partícules microscòpiques de la grandària d’un petit gra de sorra. Els efectes d’aquesta enorme taca sobre la vida marina i la cadena alimentària i la cadena tròfica són evidents, com va posar de relleu les diferents expedicions organitzades pel Projecte Kaisei,que reuneix a científics, biòlegs i ecologistes amb l’objectiu de determinar la magnitud real dels efectes produïts per la gran illa plàstica.

Segons apunten alguns d’aquests estudis l’acumulació de plàstics produeix dos efectes sobre la flora i la fauna marina, en primer lloc la ingesta alimentària de petites partícules plàstiques, amb les conseqüències per a la salut que açò suposa; en segon lloc dificultant l’intercanvi de gasos i en conseqüència disminuint el percentatge d’oxigen a l’aigua.

Altre greu problema associat amb l’anterior és que els plàstics actuen com a esponja química concentrant la major part dels contaminants en determinades parts dels oceans, amb les conseqüències ja esmentades sobre les cadenes alimentària i tròfica que açò suposa. A més la densitat d’elements plàstics cada cop és major, a l’actualitat es calcula que per cada cinc kilograms de plàncton hi ha un kilogram de plàstic, aspecte que està produint la mort d’aus o peixos a causa de la ingesta d’objectes d’una considerable grandària, com puguen ser els taps d’ampolla o les carcasses d’encenedors. De fet estimacions recents afirmen que anualment moren aproximadament un milió d’aus i cent mil mamífers aquàtics i tortugues marines a causa de la ingesta de plàstics.

A tenir en compte també és que, al contrari del que es puga pensar, la majoria dels plàstics no romanen a la superfície, sinó que es dipositen als fons marins, de fet es calcula que el 70% dels plàstics s’acumulen als fons marins. La contaminació de les aigües és doncs, més generalitzada del que es poguera pensar en un principi.

Però com explicar que una extensió tan gran passara inadvertida als ulls del món durant tant de temps, fins que el capità de vaixell Charles Moore la va descobrir allà pel 1997? Les explicacions són vàries, en primer lloc val a dir que es tracta d’aigües internacionals que no estan sota la jurisdicció de cap estat, en segon lloc que no estan situades dintre de rutes comercials significatives, de forma que el trànsit marítim és més bé reduït.

D’aquesta manera, en una part de l’oceà Pacífic poc transitada, les corrents marines han anat arrossegant les deixalles fins a una zona on les corrents giren suaument en cercle en el sentit de les agulles del rellotge, a més els vents són escasos i no existeixen illes properes en les que els residus més voluminosos puguen encallar, formant la regió coneguda com al vòrtex del Pacífic, o emprant l’expressió anglesa garbage patch (deixalleria).

La ràpida degradació del plàstic

bifenol tòxicL’American Chemical Society va sorprendre el 2009 amb un estudi en el qual afirmava que la degradació del plàstic és molt més ràpida del que s’havia pensat fins ara. Aquesta troballa que podria semblar en un primer moment positiva s’ha mostrat però doblement perniciosa. Segons l’estudi de l’esmentada societat la degradació del plàstic començaria a partir d’un any després de ser abocat, quan aquest comença a descompondre’s alliberant compostos com el bisfenol A i l’oligomer PS, potencialment molt contaminants que tenen i tindran en un futur un efectes nocius sobre la fauna i la flora marina, alterant per exemple el seu funcionament hormonal.

Aquest estudi afirma que l’exposició del plàstic als agents atmosfèrics com la pluja o el sol acceleraria la seua degradació. Es capgiraria el plantejament que fins ara es tenia, que calculava l’inici de la degradació dels plàstics a partir del 150 anys i per tant el problema de la contaminació dels plàstics i les seues implicacions canviaria de forma radical, pel fet que aquests començarien a contaminar molt abans del que es pensava, tot i que la seua degradació continuaria sent lenta.

Ens trobem doncs davant d’un problema real que comença a manifestar-se amb gran cruesa i amb més força del que es podia pensar i que qüestiona la tòpica capacitat de l’ecosistema marí per regenerar-se.

La malaltia de Minamata

Familiars d'afectats per la Malaltia de Minamata Un dels exemples més impresionants es va donar al Japó, a la població de Minamata , l’any 1956. El Dr. Hajime Hosokawa del servei de salut de la Corporació Chisso, va declarar l’1 de maig de 1956 que "una estranya malaltia del sistema nerviós central havia aparegut". El mateix doctor va correlacionar la malaltia amb la dieta basada en peix dels pobladors i la va comparar amb la malaltia semblant que sofrien els gats (també grans consumidors de peix). Molt ràpid els investigadors deien que la mar estava contaminat amb tòxics provinents de Chisso. Aquests tòxics provenien de la substància química diotyl phtalat (D.O.P) que la indústria utilitzava com a plastificador.

Al cap d'uns mesos la gent d'aquesta zona va començar a emmalaltir-se i va mostrar els estranys símptomes. El diagnòstic que els donaven a les víctimes d'aquesta malaltia era: degeneració del sistema nerviós. Els símptomes que es percebien eren: ceguesa, sordera, comportament irracional, discursos irracionals, moviments involuntaris i a algunes víctimes les hi tractava com si fossin bojos per les estranyes actituds que mostraven.
Un descobriment important va ser veure com els gats, segons els pobladors de la ciutat, es tornaven bojos i se suïcidaven, també es va notar que algunes aus queien estranyament mentre volaven.

Finalment al juliol de 1959, investigadors de la Universitat de Kumamoto van concloure que el consum de peix i mariscs contaminats amb metilmercuri, era la causa de la malaltia de la badia de Minamata. La producció d’aquest compost químic per bacteris i el seu alliberament en el mitjà aquàtic és un mecanisme de defensa que protegeix els microbis de l'enverinament amb mercuri.

Les investigracions van concloure que la Corporació Chisso va contaminar l'aigua de la badia de Minamata amb 27 tones de compostos amb mercuri entre 1932 - 1968.

En 1974 solament 798 persones van ser oficialment reconegudes per haver estat afectades per la Malaltia de Minamata, però més tard, per grans estudis portats avant per la Kumamoto en els quals van ser estudiades gairebé 80.000 persones, va ser reconegut que més de 3000 persones havien sofert la malaltia de Minamata.

R.Escobar i A. Gregori [L'ACCENT 195]

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada