Supervivents de Mauthausen denuncien a l'Audiència Nacional les mentides negacionistes

Jesús Tello i Ramiro Santisteban, dos dels supervivents del camp d'extermini de Mauthausen (Àustria), on van ser deportats més de 7.300 presos de l'Estat espanyol, van relatar ahir a l'Audiència Nacional la seua història. Aquest episodi s'emmarca dins la investigació iniciada pel jutge Moreno a partir d'una querella presentada per un grup de víctimes contra quatre ex oficials de les SS, residents als EUA, per un pressumpte delicte de genocidi i lesa humanitat. Els imputats són Johann Leprich, Anton Tittjung, Josias Kumpf e Iwan i John Demjanjuk, actualment amb nacionalitat nord-americana. Els EUA van ajudar a fugir nombrosos nazis durant la Guerra Freda. Tello va denunciar les mentides negacionistes, que neguen la existència de les càmeres de gas intentant rehabilitar el règim nazi.

La major part dels alts càrrecs nazis van escapar després de la II Guerra Mundial. La majoria van ser reclutats pels serveis secrets nord-americans, amb l'excusa de combatre la Unió Soviètica, sent enviats molts d'ells a l'Amèrica Llatina, on participarien en els colps d'estat contra els governs d'esquerres dels anys '70. És el cas de Klaus Barbie, el carnisser de Lió, que es va establir a Bolívia i va participar, inclús, en la captura del Che Guevara. Molts altres van ser inserits a la política de l'Alemanya Occidental per realitzar tasques de contraespionatge envers els simpatitzants comunistes, inclús conservant certes responsabilitats dins el nou exèrcit alemany anys després d'acabar la guerra.

Molts altres senzillament es dedicarien a passar desapercebuts després d'haver servit puntualment els serveis secrets ianquis, que els proporcionarien identitats falses i certes facilitats per establir-se en territori pro-occidental. Altres països com l'Argentina de Perón o Xile van refugiar conscientment un considerable nombre d'ex-militars nazis, que mai van renunciar a la seua ideologia i van seguir fent proselitisme fins els seus darrers dies.

Com no, l'Estat espanyol fou sense cap dubte, el trampolí de la major part de refugiats nazis emparats per Franco i l'Església Catòlica. Fins i tot encara hui el seu llegat roman intocable. Màlaga, el País Valencià, Múrcia, Mallorca i altres ciutats van ser el refugi de molts dels artífex del genocidi nazi.

Durant tot aquest temps, una de les tasques més importants dins l'estratègia de mantindre viu l'ideari nacionalsocialista ha sigut la proliferació d'idees negacionistes, emmarcades al anomenat revisionisme històric, que posa en dubte l'existència de les càmeres de gas i les atrocitats nazis. Aquesta versió del III Reich no és més que un intent per rehabilitar aquell règim, una estratègia per mutilar la memòria de les víctimes que tracta d'explicar que els nazis no eren tan dolents com els pinten.

Un dels cassos més sonats a l'Estat espanyol fou el que protagonitzà la supervivent d'Austwich Violeta Friedman, que es va enfrontar al nazi belga Leon Degrelle a finals dels anys '80. El lerrouxista resident a Màlaga va insultar les víctimes de l'Holocaust posant en dubte l'existència de les càmeres de gas, pel que la supervivent jueva va portar als tribunals el cas, obtenint una important victòria davant el Tribunal Constitucional l'any 1993.

Ara, amb el cas dels nord-americans, podria obrir-se de nou el debat sobre la negació i justificació del genocidi, sotmès a les interpretacions variades que els jutges espanyols han demostrat en cassos com els de la Llibreria Europa de Barcelona i altres, que deixen una escletxa per on els neonazis tracten d'inserir de nou la seua particular versió de la política nazi.