20 famílies ocupen pisos de protecció oficial buits des de fa anys repartits entre el c/Tiana i Via Trajana

A començaments de setmana, salta als grans mitjans d’informació l’alarmant notícia: “desenes de famílies sense recursos envaeixen pisos protegits buits” (El Periódico). Durant les hores següents, algunes televisions (BTV, TV3, TVE) es dirigeixen al lloc dels fets per enregistrar algun dels habitatges. La notícia, però, seguint la línia sensacionalista d’aquest mitjans d’informació, no deixa de ser merament descriptiva, sense qüestionar-se ni per un moment el sistema d’adjudicació de pisos de protecció i acabar situant en una balança la propietat (del Patronat) d’un habitatge buit i el dret a tenir un sostre. I és que aquestes famílies fins i tot diuen públicament que volen pagar el lloguer que costa el pis, perquè, de fet, és l’únic que poden pagar. I és que elles asseguren que viuen “de patada”, és a dir, d’esbotzar la porta d’un pis buit a cops de peu, quan la negligència de l’administració els condemna al carrer i la desesperació fa actuar. Aquesta és una pràctica duta a terme, també, en d’altres llocs de Sant Andreu, ja que anys enrere també es va fer en algunes zones de les cases barates del Bon Pastor. Dijous, dues membres de l’Eixida ens dirigim a un dels edificis en conflicte, el situat al C/Tiana, 12-16, al barri de Baró de Viver. A la porta hi ha la placa que distingeix l’edifici com a “Vivendes de Protecció Oficial” (VPO), datat de l’any 1999. Ens faltava un “porter” per poder entrar i accedir a les famílies. A falta de vehicles o uniformes oficials, o acreditacions o grans aparells tècnics, recorrem al contacte directe. Anem al bar que hi ha just enfront, i preguntem al cambrer. Aquest ens assenyala un home que està al fons del bar. Ens hi presentem, i de seguida s’asseu amb nosaltres i a explicar-nos la situació. Ell porta vivint allà, de lloguer, des que es construir, ja fa 11 anys. Després sabrem que durant 7 anys va ser-ne el president, i que encara ara continua encarregant-se de tot, com si ho fos. Algunes famílies l’anomenen afectuosament “senyor Cuesta”, en referència a un personatge televisiu.protecciooficial Ens assegura que, excepte en algun cas concret, d’una gent que ja no hi és, no hi ha conflictes amb les famílies que viuen “de patada”. És més, la convivència és molt bona, i les famílies “de patada” demanen poder pagar la comunitat, però el Patronat no ho permet. És una situació curiosa: les despeses comunitàries es divideixen entre les cases habitades legalment, és a dir, aquestes han de pagar la part proporcional de les cases buides i les habitades no legalment. Però el Patronat no deixa que aquestes últimes paguin perquè seria reconèixer de facto que hi viuen. I així passa la càrrega a la gent que hi viu legalment. Després de parlar-hi uns minuts, ens porta dins l’edifici i ens condueix al primer pis, on algunes de les famílies tenen la porta oberta, cosa que no es dóna massa habitualment ja a la ciutat i menys en habitatges d’edificis; passava més sovint a cases de planta, com les cases barates. A casa dels Ortiz-Flores de seguida ens conviden a passar, mentre avisen a la porta del costat, d’on en ve Pedro Santiago, que també vol explicar la seva situació. Ens acullen càlidament. Tenen ganes que se sàpiga la seva situació. En Francisco Ortiz i la Gabriela Flores porten poc més de mig any a l’edifici. La temporalitat amb la que viuen es nota en l’austeritat de la casa: hi ha el mínim per fer-hi vida, però res de decoració. El neguit per la inestabilitat, traslladat verbalment quan hi parlem, té una cara ben visible i amenaçadora: ordre de desallotjament per al 20 de novembre. El judici va ser esperpèntic: un advocat d’ofici que es va limitar a preguntar-los si habitaven aquell habitatge, i res més. El seu al·legat van el jutge: que hi vivien amb dos dels seus fills i que no volien el pis per fer-hi “botellón”. I punt. No van poder fer cap referència a la seva situació. Per què, com hi van arribar? La família Ortiz-Flores vivia a Torre Baró, on tenien una hipoteca de 72000€ amb Bancaja. Amb el marit a l’atur i la dona cobrant el PIRMI, es van trobar que no podien fer front a la hipoteca, fins que l’entitat bancària els va dir que els la treien i que l’havien de subhastar. A la subhasta els van pagar 60000€ pel pis més 8000€ pel pàrquing. En total, 68000€, mentre que ells havien de cobrir un total de 72000€ més 23000€ de paperassa i altres conceptes. És a dir, els van treure el pis i 27000€. Qui va comprar el pis per un preu tant baix? Una sucursal a València de Bancaja. Des que van arribar a Baró de Viver, han intentat pagar la llum, l’aigua i el gas, així com la comunitat, però el Patronat no els deixa. Això no treu que col·laborin amb el que poden a la comunitat (neteja d’espais comuns, etc.) i que la convivència amb el veïnat sigui excel·lent. Que anessin a parar allà va ser suggeriment d’en Pedro Santiago. Ell porta allà 5 anys, i en total ha passat per 3 habitatges. Va ser el Patronat qui el va portar a Baró de Viver expulsat de Can Tunis. Quan va passar això, ell encara era solter i, a diferència dels seus germans, a qui van donar una casa, ell va ser reallotjat amb son pare. Quan ha volgut muntar la seva pròpia vida, s’ha trobat allà. Al primer habitatge que va entrar, s’hi va poder empadronar després de pagar els 2000€ d’endarreriments de l’anterior inquilí. Després d’estar-s’hi dos anys, el van fer fora. Al segon habitatge també hi va pagar uns centenars d’euros, per poder-s’hi estar només mig any.façana En aquest tercer habitatge ja hi porta 2 anys i mig, i la diferència de moblament respecte els seus veïns és notòria. Parets pintades, decoració, moltes més coses que fan casa… En Pedro ha aconseguit arrelar molt més al barri: més de 600 firmes presentades, recolzament veïnal i de l’AVV de Baró de Viver, i un advocat de pagament que ha aconseguit guanyar dos judicis. Ara, però, el Tribunal Suprem ha concedit la raó al recurs presentat pel Patronat. De fet, ell va presentar la sol·licitud per entrar a les llistes de sorteig de pisos de protecció oficial al Patronat fa 4 anys, i encara espera resposta. D’altra banda, la incongruència es fa palesa quan se li permet pagar els endarreriments i empadronar-se, però no quedar-s’hi i no reconèixer-lo legalment. És més, ell paga la llum i el gas, els rebuts dels quals guarda com a prova de facto que viu allà des de fa temps. L’aigua no la pot pagar perquè AgBar té un sistema que impedeix esquerdes legals com aquestes. El doble joc del Patronat queda en evidència també quan, abans que hi anés TV3, va destapiar una porta d’un habitatge buit per intentar negar l’inevitable. Aquella porta va ser tapiada feia 1 mes, els treballadors hi van estar fins les 11 de la nit posant maons. Hi ha, però, les imatges de Barcelona TV. Des de fa 5 o 6 anys al C/Tiana, 12-16 hi ha hagut més o menys constantment una dotzena de pisos buits, dels quals ara en queden uns 5 o 6. Doncs fins ara, les famílies que han estat okupant-les, en rebre l’ordre de desallotjament han marxat sense presentar cap mena de recurs. I les famílies que hi havien anat a viure no se l’han volgut quedar, o han hagut de marxar. Aquests són pisos sense dret a propietat, la gent té dret a viure-hi sempre que els ingressos no superin una quantitat marxada. Quan es va estrenar l’edifici, el lloguer era de 240€ mensuals, ara ronda els 360€. I tot i així, hi ha milers de famílies sense casa, encara. Sigui com sigui, però, allà hi queden també famílies i vides que no saben fins quan hauran de voltar i continuar traslladant aquest malestar general a les pròpies relacions personals. Desarrelament constant, inestabilitat vital. La pregunta que queda per fer, doncs, és ben senzilla: per qui són aquests pisos? Perquè cal suposar que han de ser per algú. O no?

http://eixida.wordpress.com/2009/10/30/viure-de-patada-a-baro-de-viver/

Mira també: http://eixida.wordpress.com http://eixida.wordpress.com