Els desallotjaments de les Cases Barates, en primera persona

Mercè Rubià, Barcelona [L'ACCENT 167]

Dijous, 3 de desembre de 2009 12:56

Aquests últims dies es coneixia la notícia que el Patronat Municipal de l'Habitatge de Barcelona ha inventat una falsa okupació al barri del Raval, per tal de poder enderrocar tot un edifici de protecció oficial. Aquesta és, però, només una petita mostra de la voluntat especulativa d'aquest organisme de l'Ajuntament de Barcelona i principal administrador de l'habitatge públic de la ciutat. >> L'ACCENT n'hem pogut conèixer dos de ben aprop, als barris del Bon Pastor i Baró de Viver (Sant Andreu). Una família de les Cases Barates perd el pis on la van reallotjar El 16 d'abril de 2007 s'iniciava l'enderrocament de les primeres Cases Barates del Bon Pastor, propietat del Patronat Municipal de l'Habitatge. Començava el procés de destrucció d'un barri obrer amb una idiosincràsia completament diferent de la resta de Barcelona i fins i tot de l'àrea metropolitana: portes obertes, veïnes amb les cadires al carrer xerrant, criatures jugant lliurement davant de casa seva... Les Cases Barates del Bon Pastor són l'extensió més gran d'aquest tipus d'habitatge dels Països Catalans, amb 784 cases abans de l'enderrocament de la primera fase. És també un barri obrer amb una història de lluita de classes important al darrere: el primer capellà assassinat durant la revolució del 36, la primera col·lectivització de terres de Barcelona, vagues de lloguer seguides pel tot el veïnat... Una zona, juntament amb Baró de Viver, Ciutat Meridiana o la Trinitat Vella completament oblidada per l'Ajuntament de Barcelona. Zona amb molta exclusió social, precarietat i un índex d'atur elevadíssim. Un barri que ha estat completament mancat de transport i infrestructures. Una de les poques zones de Barcelona on, encara ara, no hi arriba el Metro (el 2010 hi ha d'arribar la Línia 9). Desallotjament de 5 famílies a cop de porra Divendres 19 d'octubre de 2007 l'Ajuntament de Barcelona i el Patronat Municipal de l'Habitatge desallotjaven amb violència les quatre famílies de la primera fase de reallotjament, que no havien acceptat les seves condicions i que no volien que es destrueixin les Cases Barates. Aquesta era, segons els veïns resistents, la manera de l'Ajuntament i el Patronat de donar una "lliçó" a totes aquelles famílies que formen part de les altres fases de remodelació per tal que no reclamin els seus drets. I és que tal i com s'està demostrant ara, l'associació Avis del Barri ja denunciava en aquell moment que les condicions que va pactar el Patronat amb l'Associació de Veïns (que està a favor de l'enderrocament) i que obliguen a tots els veïns i veïnes a renunciar a casa seva, no els són gens favorables. I és que els estan obligant a perdre unes cases que han arreglat els propis veïns al llarg de moltes generacions sense cap mena d'indemnització. Reallotjament forçat i insostenible Aquestes condicions imposades pel Patronat i pactades per l'AVV de Bon Pastor estan portant a gairebé una desena de famílies a la impossibilitat de pagar les hipoteques que van contractar per tal de comprar el pis. El cas més evident és el de la Maria Rosa i la seva família. Tan sols tres anys després del reallotjament, ja ha perdut el seu pis, ara propietat del Banc Sabadell, que assegura que ja l'ha subhastat. Malgrat això, gràcies a la pressió veïnal, el desallotjament previst pel passat 18 de novembre ha quedat ajornat per després de Nadal. La Maria Rosa té 26 anys i tres criatures, un nen de 7 anys, un de 5 i una nena de 9 mesos. Després que el seu germà s'hagi quedat a l'atur i la seva mare i ella sense poder treballar, li és impossible fer front als costos que suposa la hipoteca i les despeses bàsiques del pis. I és que, tal i com ens explica, les factures de la llum, el gas i l'aigua són el doble de cares que a les Cases Barates. Malgrat haver demanat ajuda al Patronat, l'Ajuntament i els Serveis Socials, a més de l'Associació de Veïns, només l'associació Avis del Barri, que des del començament es va oposar a la destrucció de les cases barates i les condicions que imposava el patronat, l'està ajudant. Però això no la fa defallir. "Lluitaré fins on calgui per quedar-me al barri". "Estic orgullosa del que estic fent, perquè ho faig pels meus fills", ens diu. I és que malgrat els comentaris que ha de sentir al barri i a l'escola, ella no pensa fer-se enrere i lluitar fins on calgui per trobar una solució que no impliqui marxar del barri i que els nens canviïn d'escola i entorn, perquè "sé que estic lluitant per uns drets que em pertanyen". Desenes de famílies ocupen pisos de protecció oficial buits La política especulativa i incompetent del Patronat, però, no s'acaba aquí. Al barri de Baró de Viver, just al costat del Bon Pastor, fa anys que hi té pisos de protecció oficials buits. Des de fa uns anys, diverses famílies sense recursos, els han anat ocupant. Com es coneix a la zona, hi viuen “de patada”. Segons dades d'alguns mitjans de comunicació hi ha una vintena de famílies en aquesta situació, situades entre edificis de la Via Trajana i del carrer Tiana. Malgrat això, és molt difícil fer-ne un càlcul gaire exacte. Fa anys que s'ha estès aquesta pràctica i la majoria de famílies, quan arriba l'ordre de desallotjament, marxen per ocupar-ne un altre. L'ACCENT hem conegut el cas de les sis famílies que ocupen els pisos de protecció buits al carrer Tiana. La Gabriela Flores fa poc més de mig any que viu “de patada” al carrer Tiana. Té 40 anys i quatre filles: una de 24 a punt de tenir una criatura, una de 22 amb dues criatures, una de 17 i un nen de 7 anys. La primera, la va tenir amb 16, un any després de casar-se amb en Francisco. Ara, no només es fa càrrec del nen de 7 anys i la de 17, sinó que també fa créixer les dues criatures petites de l'altra filla. El nen, de tres anys, està malalt i ha passat moltes temporades a l'hospital, de manera que no pot anar a l'escola. Sovint, es queda més d'un dia a casa seva. Quan anem a visitar-la els té tots dos a dinar, a més del pare i la mare. Com bromeja, són “ocupes dels ocupes”. De fet, la Gabriela s'ha carregat sempre la família a l'esquena. I és que fins fa molt poc temps el Francisco, el seu marit, com ell mateix ens reconeix, no només no participava de l'educació dels seus fills i les altres tasques domèstiques, sinó que a més "m'anava molt la festa i em gastava tots els diners amb això". La Gabriela no tenia diners per tirar endavant la família, però els Serveis Socials li posaven com a condició per ajudar-la que es divorciés i en Francisco renunciés a ser tutor dels seus fills. Ella, no ho va acceptar. Una vida complicada des de massa jove a la que ara se li ha de sumar el nerviosisme que comporta la inseguretat i temporalitat de la seva situació. “El meu fill petit cada cop se m'està tornat més rebel”. I és que cada cop que els fan fora d'un pis, a més de tot el rebombori que comporta, el nen ha de canviar d'escola, impedint-li una escolarització i socialització en condicions. Problemes amb la hipoteca Aquesta família vivia a Torre Baró (Nou Barris), on tenien una hipoteca de 72.000 euros amb Bancaja. Quan el marit, que treballava a la construcció, es va quedar a l'atur, es van trobar que només amb el sou de la dona (400 euros del PIRMI) no podien fer front a la hipoteca. L'entitat bancària la va subhastar, i els van pagar 60.000 euros pel pis més 8.000 euros pel pàrquing. En total, 68.000 euros, mentre que ells havien de cobrir un total de 72.000 euros més 23.000 euros en tràmits burocràtics i altres conceptes. D'aquesta manera, no només van perdre el pis, sinó també 27.000 euros. I el pis, per si no fos prou, el va comprar una sucursal de Bancaja a València. Moratòria de dos mesos Després que saltés la notícia als mitjans i que aquestes sis famílies s'hagin unit, el Patronat ha accedit a negociar amb elles. De moment, ha ajornat els desallotjaments previstos per a finals d'aquest mes i els ha donat un marge de dos mesos per marxar. D'altra banda, els ha promès, cosa que els havia denegat fins al moment, incorporar-los a les llistes per accedir a pisos de protecció. Malgrat això, tenint en compte que els ingressos de la família Flores-Ortiz són de 400 euros mensuals i que, per tant, arriben tot just als ingressos mínims per pagar aquests pisos (de 360 euros al mes), cas similar a la resta de famílies, no sembla que la situació estigui resolta.