CNT, 1910-2010: Un segle d'anarcosindicalisme

CNT-Barcelona
C/ Joaquim Costa, 34, ent 1a
Pl. Duc de Medinaceli 6, ent. 1a

Poc podia imaginar Giuseppe Fanelli, ambaixador de Bakunin i de la Internacional, l’èxit de la seva missió quan va arribar a Barcelona, el novembre de 1868. Després de la seva arribada, l’obrerisme català, que ja estava organitzant-se, va créixer des d’una inspiració llibertària.

Sobre aquesta base arrela, a principis del segle XX, el sindicalisme revolucionari que ve de França, per bé que algunes fonts parlen d’una mútua influència París-Barcelona. El 1907, aquests debats donen el seu fruit amb la fundació d’un sindicat, Solidaridad Obrera (SO), de composició diversa, però que aviat es convertirà en una organització llibertària, malgrat el rebuig inicial dels anarquistes ortodoxos, que sempre han desconfiat de la via revolucionària sindical.

Només tres anys després, SO aglutinarà entitats de la resta de l’Estat en una nova estructura; així, entre el 30 d’octubre i l’1 de novembre de 1910 –fa ara, en efecte, 100 anys– tindrà lloc a Barcelona el congrés constituent de la CNT. La central anarcosindicalista sabrà adaptar-se a les necessitats de temps convulsos; la seva aposta: una implicació profunda amb els barris i la riquíssima vida popular i associativa del moviment llibertari (per exemple, la CNT afavorirà fins i tot diverses vagues en el pagament dels lloguers); un decidit apoliticisme que afovereix el caràcter autònom de la lluita obrera; i l’acció directa com a principi bàsic de la intervenció social. Entre els anys 1918 i 1919, l’organització passa de 345.000 afiliats a 715.000, 250.000 dels quals es compten a Barcelona.

L’organització aconsegueix sobreviure a la persecució de la dictadura de Primo de Rivera. L’arribada de la República coincidirà amb una nova estratègia de la CNT i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), que s’havia fundat el 1927: comença un cicle d’obert insurreccionalisme amb què ambdues organitzacions s’enfronten a una República que rebutgen per burgesa; a la vegada, la CNT s’escindeix, i dóna lloc als anomenats Sindicats d’Oposició, partidaris de mantenir la lluita sindical. L’organització es reunifica a les portes de la guerra social de 1936-1939. Durant el conflicte, el moviment llibertari (CNT, FAI, Mujeres Libres i les Joventuts Llibertàries) viurà una situació particular: mentre alguns destacats militants pressionen perquè els anarquistes entrin al Govern de la República i de la Generalitat, hi ho aconsegueixen durant diversos períodes, les bases confederals es llancen a la Revolució durant el que s’anomenarà “el curt estiu de l’anarquia”. Col·lectivitzacions d’empreses i terres, sanitat, educació, costums… un món nou, sustentat per més d’un milió d’afiliats, brilla breument per caure sota els embats del Govern republicà, de la Generalitat i dels agents soviètics, que no estan disposats a tolerar una revolució social. Després, la victòria de Franco i, definitivament, el desastre de tota una societat paral·lela construïda pels anarquistes. Amb la derrota, arriba l’exili. Mentre el moviment llibertari a França es dessagna en lluites internes, a la Península cauen, un darrere l’altre, els successius comitès de la CNT clandestina, els membres de la qual són afusellats o pateixen llarguíssimes condemnes a les presons franquistes. Paral·lelament, els maquis mantenen una lluita ferotge i cada vegada més desesperançada fins que cauen els últims, al final dels 50. Durant la dècada següent, un nou organisme, Defensa Interior, manté la lluita contra l’Estat.

Contra tot pronòstic, la CNT sobreviu a la Dictadura. El 29 de febrer de 1976, a la parròquia de sant Medir, al barri de Sants, la Confederació es reconstitueix públicament. Només un any després, la Central aconsegueix reunir més de 250.000 persones en el míting de Montjuïc i agitar la vida barcelonina amb les mítiques Jornades Llibertàries de 1977.

Però CNT no està disposada a participar en la farsa de la Transició i l’Estat li declara la guerra; un episodi de terrorisme d’Estat, conegut com Cas Scala, desencadena el 1978 la caça de bruixes contra l’organització, que a la vegada entra en un procés d’escissió que culmina amb la formació de CGT, entitat que accepta participar en les eleccions sindicals. Des de llavors, amb dues organitzacions es mantenen separades.

Però, i demà?

Entre les ruïnes d’una esquerra que, o bé vaga en els llimbs ecosocialistes després de creure’s la mort de les ideologies, o bé qüestiona les institucions mentre sucumbeix a les seves regles des d’incongruents partits anticapitalistes, en aquest panorama, diem, l’anarcosindicalisme manté la vigència de les lluites autogestionàries i autoemancipadores. L’anarcosindical està liderant conflictes en sectors tan precaris com ara el comerç, l’arqueologia, els subcontractistes de serveis municipals, etc; alhora, dóna suport solidàriament a altres lluites, contra tancaments patronals o ERO’s, demostrant la viabilitat del projecte anarcosindicalista.

Però, com ahir, el seu compromís excedeix l’àmbit laboral i, per això, on estan els sense papers, en el suport als grups d’alliberament animal, a les okupacions, a la lluita antipatriarcal, animant el cooperativisme, denunciant el sistema carcerari, en guerra oberta contra la dictadura de mercat, en totes aquestes lluites, en fi, la CNT manté la seva presència.

Seguim sent els homes i les dones que han decidit ser amos de la seva vida. A la utopia no hi renunciarem mai; la justícia, l’exigim ja. I tenim clar en quin territori ens la juguem: en el futur, i pel futur.