El pròxim 20N tornem a tindre una cita davant les urnes. El govern del PSOE, davant les diferents pressions, ha acabat cedint i avançant les eleccions. Durant tot el mes de novembre ens trobarem amb el circ de les campanyes electorals, on la demagògia barata i els discursos buits estaran presents als millors titulars dels mitjans de comunicació.
Pareix ser que el debat al voltant del vot comença novament a sorgir, els diferents partits no estan disposats a que reflexionem res més enllà de a qui votar. Però nosaltres estem disposades a obrir un nou debat, a qüestionar les diferents opcions que tenim i així pensem que cal reflexionar sobre el que implica votar. ¿No caldria analitzar la utilitat d'emetre'l, i saber el que implica realment participar a les eleccions?
En aquest escrit volem exposar algunes idees que poden ajudar a repensar les nostres opcions, obrir el debat a una reflexió seriosa, sense fanatismes, ni dogmes que ens porten a conclusions profitoses, que després puguem dur a la pràctica. Aquest text no pretén ser un manual, ni donar solucions, sinó simplement incitar al debat i la reflexió, siga personal o col·lectiva.
Sembla que l'única opció que se'ns planteja és el vot i la participació ciutadana. Però, què implica realment participar?
Aproximació històrica, la història de la traïció
Des de la transició s'han imposat unes regles del joc on els únics interlocutors vàlids són els partits i sindicats. La imposició d'aquest sistema va significar, per a moltes, el renunciar a un canvi real; de ruptura amb el règim anterior. La transició va assegurar el sistema capitalista amb la desactivació dels sectors més revolucionaris, on sindicats reformistes (CCOO i UGT) i patronal decidiren en nom de totes, baixar el nivell de conflictivitat. A partir de la claudicació que va significar el signar els Pactes de la Moncloa s'imposa el model del Pacte Social, imitant els règims democràtics europeus, on la reestructuració capitalista necessita via lliure per tal de seguir avançant cap a la implantació d'un model neoliberal, on la major part de la població es converteix en mà d'obra qualificada i barata. Una mostra d'açò, és com la reestructuració del sistema socioeconòmic no ha tingut una resposta real i contundent per part de la població afectada. En tots els llocs, partits i sindicats han lluitat per desactivar mètodes i reivindicacions que van més enllà d'una simple reforma de caire social.
Només a Grècia, on molts col·lectius i organitzacions han lluitat de manera autònoma, superant les institucions, és on s'han aconseguit canvis reals. Alguns exemples són les victòries com la paralització del Pla Bolonya, així com els diferents conflictes socials accentuats per l'actual conjuntura econòmica. També a Xile, si bé la CONFECH ha intentat asseure's a negociar amb el govern, els sectors més autònoms del moviment estudiantil han plantejat una ruptura real amb el sistema polític.
A l'Estat espanyol, l'entrada a Europa per a evitar l'aïllament econòmic exigia una sèrie de reestructuracions i externalitzacions per poder ser eficients en un marc de globalització econòmica. Europa necessitava fer-se un lloc en el món i per això es va dotar d'una unitat econòmica que exigia també una unitat política, la Unió Europea.
L'Estat espanyol va tindre que readaptar-se a les exigències externes que no eren més que: una major flexibilitat laboral, externalització de certs sectors, privatitzacions d'altres, etc. Tot això va suposar una derrota del moviment obrer, ja que els sindicats majoritaris els havien venut als interessos de la patronal. Les úniques lluites possibles havien d'acceptar unes normes de joc alienes als interessos dels col·lectius explotats, obligant a que tots els conflictes es resolgueren per la via de la negociació entre les de dalt i les de baix. El problema de la negociació és que parteix d'un desequilibri estructural que amb cada pacte es fa més latent, i és que mentre unes cedien uns pocs beneficis, les altres negociaven amb els drets de les treballadores.
Les institucions actuals s'han encarregat de vetllar per a que existisca una implantació neoliberal sense una resposta real per part de la gent. I el problema s'agreuja encara més quan s'observa com les lluites que s'han deixat institucionalitzar han acabat sense assolir els objectius que es plantejaven. Un clar exemple van ser les lluites contra les ETT's, on des de l'esquerra institucional només es criticava el marc alegal de les empreses de treball temporal i no es denunciava l'arrel del problema (que era una nova forma d'esclavitud assalariada). El aleshores govern del PP va respondre de manera oportunista, en lloc de prohibir les ETT's com es plantejava des d'un principi des dels sectors més combatius, les va regularitzar, desactivant la lluita al quedar-se sense arguments i presentant-la per part de partits i sindicats com una petita victòria.
De la situació actual: Parlamentarisme,
representativitat i estat del benestar
La democràcia actual es basa en un sistema de representació parlamentària. En aquest no sols es cedeix la sobirania als polítics mitjançant l'emissió d'un vot cada quatre anys, sinó que també s'accepta que la capacitat de legislar, d'aprovar les “regles” que marquen la societat, resideix al parlament, per tant als polítics elegits. Ambdues coses ens lleven la possibilitat de decidir sobre les nostres vides. Acceptar que la societat ha de ser legislada per part d'aquestos professionals de la política i en els parlaments (on mai podran estar representats realment els interessos de les treballadores) suposa reconèixer, no sols la necessitat de que algun especialista represente els nostres suposats interessos, sinó també d'una autoritat en tots els àmbits de la nostra vida. La major part de la població viu, aleshores, sense una capacitat de decisió real sobre el seu dia a dia, es a dir, no sols trobem les institucions separades de la gent, sinó per damunt. Ens posen el nom de ciutadans i ens donen una sèrie de drets i deures. Aquestos drets van ser, majoritàriament conquestes que costaren sang i suor, concedits amb l'interès de baixar el nivell de conflictivitat i mantindre la pau social. El concepte de ciutadà ens fa creure que totes som iguals, però a simple vista s'adonem que no totes tenim els mateixos drets i deures, i molt menys les mateixes oportunitats. Totes sabem que no és així, les que estem baix i les que estan dalt. En un món que roda gràcies als diners i el benefici que aquestos generen la igualtat és impossible, i menys encara en moments de crisi econòmica.
Davant les desigualtats socials podem parlar de dues vies principals d’acció: en primer lloc, tenim el discurs predominant (ara més present que mai, en el que profunditzarem més avant “Minoritaris i 15-M”), insistint-nos en que hem d'apropar-se a les institucions, emprant tots els mecanismes de “participació ciutadana” que ens facilita la democràcia. Considerem de la lògica més bàsica que el régim actual no ens facilitarà les ferramentes per transformar-lo, simplement ens dóna la possibilitat de fer petits canvis en els que ens fa creure que realment tenim capacitat de decisió, de canvi, dins del “joc democràtic”. La segona opció per la que apostem sense dubtes és la ruptura total amb les institucions i l'organització de la gent al marge d'aquestes. Pensem que és necessari crear teixits que no depenguen dels que s'autodenominen com a representants de la nostra voluntat. Apostem per l'autoorganització en assemblees horitzontals als barris, llocs de treball, espais d'estudi, etc. Aquest teixit social no es pot entendre com un complement dels espais institucionals actuals, sinó com al nucli d’un poder propi de les classes subordinades. És la posada en pràctica d’una praxis llibertària, que amb les lluites puga ser una alternativa d’organització social des de baix. Sols entenem la delegació quan aquesta no té marge de decisió fora del consens de l'assemblea. Qualsevol altre tipus de delegació suposaria la pèrdua d'autonomia, perquè les persones elegits com a representants estaran sempre sotmesos a pressions i interessos individuals (com ara els mercats o els clàssics casos de concessions fraudulentes). Creguem que som les úniques capacitades per resoldre els nostres problemes, de gestionar les nostres vides.
El sistema té diverses formes de blindar-se davant les lluites transformadores que en alguns moments adquireixen la força necessària per a destrui-lo des de l'arrel. L'Estat és l'únic legitimat per a exercir la força. No podem deixar de recordar (encara que semble lògic i molta gent tindrà records recents) el paper repressiu que juguen els “Cossos i Forces de Seguretat de l'Estat” i la presó. En aquest punt, ens agradaria fer alguns aclariments al respecte: quan observem casos de repressió cap als que decideixen lluitar per canviar l'ordre de les coses, sempre s'intenten justificar amb el grau de violència que empren aquests, deixant de banda com de violentament s'imposa aquest sistema dia rere dia, ací i arreu del món. Considerem important tindre present que l'Estat no reprimeix per frenar la violència, sinó que intenta acabar amb qualsevol amenaça de canvi real en la societat. En aquest sentit també juguen un paper important, d'una banda l'educació i d'altra els mitjans de comunicació; aquests són dos factors que influeixen en gran mesura en l'acceptació de l'autoritat de l'Estat i l'ordre capitalista, ara no els analitzarem en profunditat, però considerem important tindre'ls presents. Aquestos factors (i alguns més) afavoreixen la implantació d'un “marc legal” que, com a suposats ciutadans, hem de complir. Però tenim que saber quina es l'altra cara de la moneda: no tothom compleix amb les seues “responsabilitats”. Cada vegada hi ha més gent que es bota les lleis sistemàticament, una major part per necessitat i altres moltes per una qüestió d'enfrontament amb el sistema. Com deia Xosé Tarrio: “Si me preguntarais qué es la carcel, os repondería sin dudar que es el basurero de un proyecto socio-economico determinado, al cual arrojan a todas aquellas personas que molestan dentro de la sociedad... por eso la carcel alberga principalmente pobres”. Hem de tindre present que dins d'aquest marc de convivència suposadament idíl·lic no cabem totes, i per suposat no cap la dissidència política.
Com dèiem al principi, l'Estat té una altra forma més subtil de blindar-se anomenada Estat del benestar. Podríem dir que aquest va arribar a l'Estat espanyol amb la transició, però va ser el govern socialdemòcrata de Felipe Gonzalez l'encarregat d'articular aquesta forma de control social. La funció principal d’aquest model polític és, per una banda el manteniment de l’Estat i per altra, assegurar les bases per a que l'economia capitalista es desenvolupe sense cap impediment. És amb la creació de l’Estat del benestar quan totes les demandes històriques per les quals s’havia estat lluitant (educació, sanitat, drets laborals, etc.) són assumides per l'Estat. Davant d’aquesta situació és el Govern qui gestiona els recursos públics, mentre les treballadores gaudeixen de més drets, així com d’unes remuneracions més elevades. És en aquest moment quan comencem a endinsar-nos en el consumisme. Les empreses per a les quals treballem ens donen més temps i diners per a gastar en els mateixos béns de consum que nosaltres produïm. Així doncs, el mercat comença a crear-nos noves necessitats: televisió, cotxe, rentadora, rentaplats, mòbils, ordinadors, etc. Tot un conjunt de innovacions tecnològiques que “faciliten” la nostra vida diària i que fan possible que dediquem més temps al nostre treball, ja que treballant més encara podrem comprar més d’aquestos productes. I és així com comença el cercle viciós en el que estem estancades (famílies endeutades, hipotecades, etc.), construint-nos les “cadenes” que ens lliguen encara més al treball assalariat. El que intentem evidenciar, és la relació que hi ha entre l’Estat i el sistema capitalista, ja que és el primer qui ajuda al segon a mantindre's i assentar-se. Però és més evident en un període de crisi econòmica com l'actual, quan és l’Estat qui s’encarrega d’injectar els nostres diners en tots aquells bancs que ho necessiten, per seguir mantenint aquest sistema.
A més, l’Estat del benestar ha sigut un dels encarregats de generar a la població una forta dependència social, no sols del treball assalariat, sinó també del propi Estat del benestar i de tots els serveis que gestiona. Ens hem acostumat a viure demanant-li que s’encarregue de l’educació dels nostres fills, que ens facilite una jubilació, que mantinga la ciutat neta, que ens cobrisca medicament, etc. Hem perdut tota capacitat d’assumir cap tipus de gestió de les nostres vides, relegant-les totes elles a l’Estat. D’aquesta manera ha aconseguit un dels seus reptes més importants: la desactivació de les diferents lluites socials i l'autogestió de la pròpia vida; creant a un imaginari col·lectiu en el que és només l’Estat qui ha de gestionar aquestos recursos, convertint-nos de nou en simples consumidores.
El concepte d'Estat del benestar es troba molt present avui en dia En l'actual crisi econòmica ens trobem amb dos discursos imperants que polaritzen i redueixen la profunditat del problema: unes ens diuen que l'única manera d'eixir de la crisi és reforçar l'Estat i així, suposadament, els drets de la ciutadani; les altres diuen que cal desarticular algunes parts de l'Estat que generen moltes despeses, concretament els serveis públics (sanitat, educació, pensions, etc.). En aquest punt no podem evitar fer referència a les actuals retallades socials. En primer lloc, cal aclarir que considerem les retallades com a una agressió directa cap a la població, especialment dirigida a les persones amb menys recursos, no cap a l'estructura de l'Estat. De fet, considerem que les retallades suposen una agressió organitzada pel capitalisme i perpetrada des de l'Estat.
Minoritaris i 15M
La mentida dels partits minoritaris i la seua relació amb els moviments socials
Al principi d'aquest text hem analitzat l'actual funcionament del sistema, és a dir: el parlamentarisme i la democràcia representativa. Hem intentat descriure el seu funcionament i alhora entendre com està estructurat. Clarament es veu que aquest sistema respon a uns interessos particulars, que res tenen a veure amb els de la majoria de la gent que vivim sota ell. A partir del denominat Moviment 15-M pareix ser que s'ha impulsat una dinàmica de mitificació dels partits minoritaris, afirmant que donant el nostre vot a aquestes opcions es van a solucionar tots els nostres mals, que el problema està en el bipartidisme i no en el propi sistema. Fins aquest moment no havíem entrat en aquest tema, però ens pareix que és un bon moment per parar-nos a reflexionar un poc més profundament al voltant dels partits minoritaris.
Dir que un partit és minoritari no ens dóna cap informació sobre ell, ja que el fet de ser minoritari solament representa una característica transitòria del partit. Partits minoritaris hi han de totes les ideologies. Per donar un exemple clar, podríem parlar de UPyD, partit amb reivindicacions semblants a les del 15-M (reforma de la llei electoral, crítica al bipartidisme, participació ciutadana, etc.), o inclús de partits d'extrema dreta escampats arreu de l'Estat espanyol. El que intentem transmetre és que el fet de que un partit siga minoritari no significa res i, és més, quan es vota a un partit de forma massiva deixarà de ser minoritari.
Pensar que els partits minoritaris, pel simple fet de ser-ho són millors que els majoritaris, és una idea sense trellat que ningú amb una mínima capacitat reflexiva s'atreveix a defensar. Ara bé, sí que és cert que hi ha un discurs que cala en una part de la població, i és precisament el que defensa que votar a un partit minoritari significa una distribució equitativa del poder, que impedeix la creació de majories absolutes i per tant, fa la política més transparent i participativa. Aquesta idea és clarament errònia i un bon exemple per comprovar-ho és el cas del Govern de Catalunya, on estant el tripartit al poder (amb Iniciativa per Catalunya-Verds a la Conselleria d'Interior) és quan s'han van produït les mobilitzacions contra el Pla Bolonya. Davant la impossibilitat d'aconseguir desmobilitzar als estudiants, el Govern de la Generalitat va passar a l'acció comportant-se igual que ho faria qualsevol dels partits majoritaris. El desallotjament del Rectorat de la UB ens va deixar imatges de persecucions, detencions i càrregues policials dirigides des dels despatxos dels partits “minoritaris”. Iniciativa, un partit que havia volgut lligar-se des de sempre amb els moviments socials va acabar reprimint amb la mateixa brutalitat que el govern anterior (CiU). Altres molts exemples són les tortures per part dels Mossos D'Esquadra a comissaries, l'ús del Kubotan a les manifestacions, el cas del forat de la vergonya, la repressió contra l'acampada anti-MAT, etc.
A més, a partir del 15-M i amb l'ajuda dels mitjans de comunicació, ha augmentat la criminalització sobre la resta de mobilitzacions que van més enllà de millorar el propi sistema i que intenten trencar amb una participació orquestrada pels que estan dalt. D'aquesta manera se'ns ven com a única solució la participació a través de les institucions mitjançant més referèndums, més lleis, més polítics i si és necessari més policia contra qui no respecta el sistema. Seguint aquestes consignes caminem cap a la uniformització del individus i la desaparició de la capacitat de pensament i acció. No podem tolerar la falta de respecte que hi ha cap a idees diferents a les que ens venen els mitjans d'informació de masses.
Per últim, ens agradaria acabar parlant dels diferents partits minoritaris d'esquerres que a València han sigut els principals receptors dels vots canalitzats pel 15-M: Coalició Compromís i Esquerra Unida (encara que UPyD també podria estar inclòs). Aquestos partits també estan involucrats en la corrupció urbanística, la falta de participació ciutadana, la nul·la transparència als contrats, el clientelisme, etc. Hi han clars exemples, com és el cas de la Mancomunitat de Bunyol amb EU a l'ajuntament, on s'està posant en marxa el projecte d'energia eòlica en una ZEPA (Zona d'Especial Protecció per a les Aus), o el cas del BLOC de Segart on tota la llista d'aquest partit, es va canviar al PP a les últimes eleccions. Però el més important és que aquestos partits es creuen amb l'autoritat de decidir per nosaltres, es pensen que saben millor que nosaltres el que ens fa falta i volen gestionar les nostres reivindicacions cap a objectius electorals amb un oportunisme patètic. I quan aquest comportament es denúncia utilitzen a la policia, com qualsevol altre partit majoritari, i actuen com a agents repressors de tots aquells moviments socials que diuen representar.
Els neonazis també són minoritaris
España 2000, el feixisme que ens ha tocat patir
Silla, Alcalá de Henares, Onda i Dosaigües tenen alguna cosa en comú: la presència de l'extrema dreta dins de les seues institucions, en aquest cas, del partit Espanya 2000. Podem pensar que és un cas anecdòtic dins de l'àmbit polític, però si seguim mirant podem veure altres casos, per exemple Massamagrell i Albal que tenen regidors de Coalició Valenciana, i si pugem cap al nord trobem Plataforma per Catalunya (PxC) de Josep Anglada en pobles com: Vic, Manresa o L'Hospitalet de Llobregat. I així podríem continuar enumerant ciutats, més o menys grans, que tinguen als seus ajuntaments representants d'algun dels partits minoritaris d'extrema dreta que cada quatre anys es presenten a les eleccions. Açò evidència que aquestos partits tenen el suport d’una part important de la població. Així podem veure el creixement d'aquestes organitzacions arreu d’Europa: Àustria, Dinamarca, Finlàndia, Hongria, Sèrbia i Suècia són alguns dels que tenen representants als seus parlaments nacionals, sense oblidar-nos de la Lliga Nord a Itàlia i el SVP de Suïssa, tots dos formant part de la coalició de govern.
Totes aquestes organitzacions s'autodefineixen com a democràtiques perquè, sinó com es presentarien a les eleccions?. La seua participació en aquestes serveix com a altaveu per la seua ideologia, així com per a finançar-se a través de l’Estat. Tot açò sense deixar de banda el seus principis basats en la discriminació i l'exaltació de l’autoritat. Però aquest és un discurs buit de continguts amb el qual pretenen aprofitar-se de l'actual conjuntura social i econòmica, que afavoreix la utilització de la demagògia i l’odi a la diferència. Açò permet descarregar la ràbia acumulada, després de tants abusos causats per aquest sistema injust i opressiu, contra les persones migrants. I és la justícia i les polítiques contra la immigració les que fomenten aquests comportaments xenòfobs, criminalitzant a les persones migrants i justificant la seua expulsió.
Molts dels seus dirigents són grans empresaris. Sobretot a España 2000 venen lligats a negocis tan “legítims” i “espanyols” com la tracta de blanques (prostitució). Jose Luís Roberto, líder del partit, va ser president de l'associació de “clubs d'alterne” on treballen de manera irregular moltes dones vingudes dels països de l’est, Amèrica Llatina, etc. Aquest tipus d’explotació laboral deixa entreveure la idea de “immigració legal” que tenen ells, és a dir; volen immigració que els servisca per als seus negocis. Volen, al cap i a la fi, noves esclaves que els empresaris espanyols puguen explotar quan els convinga. A més d'açò és el secretari de la patronal valenciana de seguretat i propietat entre d'altres, de l'empresa Levantina de Seguridad i de diferents negocis que comercialitzen amb roba militar.
Durant anys han anat guanyat força, aprofitant-se dels espais queel sistema els dóna. “Els cossos i forces de seguretat” de l'Estat, que actuen amb brutalitat contra moviments socials de tot tipus des de fa anys, estan plens d'individus que participen en aquestos partits feixistes. Són estranys els casos en els que la premsa o la resta de mitjans de comunicació es fan ressò de les agressions de l'extrema dreta, les quals es produeixen de forma reiterada contra persones migrants, moviments socials,etc. i són consentides per la justícia governamental. Fins i tot els partits minoritaris d'esquerres semblen haver oblidat la seua tasca contra aquestes agressions i discursos, ja que últimament treballen només per a augmentar la seua presència en les institucions de l'Estat.
Malgrat la seua màscara democràtica, mai oblidarem als companys i companyes que han patit, fins i tot mort, a les mans d'aquestos individus. Per açò no deixarem de combatre'ls allà on vagen, sense treva ni mitges tintes. Cada vot és una mostra de suport a un sistema que permet la intolerància, la violència indiscriminada, la segregació i l'odi racial a les seues institucions. Considerem que és important destacar que aquestes institucions no es poden considerar ni legítimes, ni representatives de la població.
Per Concloure; trencar amb les seues normes per
recuperar les nostres vides
Pel que realment apostem és per l’autogestió i la autoorganització de les nostres vides. Són molts anys de submissió al sistema, d’acomodament i aïllament social, propaganda política i mentires sobre la nostra llibertat per a decidir. I és ara més que mai, quan hem de recuperar el control de les nostres vides. Cal començar des de baix, des del principi, dotant-nos d’autonomia. Sabem que la transició fou una mentira, que el sistema ens discrimina i aïlla, ens explota. Sempre ens han venut que la democràcia és el tipus d’organització política més justa. Però hem de creure’ls també en açò? Perquè hauríem de col·laborar amb ell?
La gran diferència entre el vot i l'abstenció és que amb el primer es dóna legitimitat al sistema mitjançant la participació en ell. Així que la millor opció per seguir mantenint l'actual sistema és el vot. Cert és que resulta difícil el diferenciar entre una abstenció de caire polític i aquella que es dóna per desídia o indiferència. Hem de tindre present, doncs, que el sistema necessita de la nostra participació, no sols el dia de les eleccions, sinó també requereix de l'anomenada “participació ciutadana” per a legitimar-se. L'Estat democràtic es sustenta sobre l'obediència i submissió de la major part de la població, però també té la necessitat de que la ciutadania s'involucre, utilitzant els mecanismes donats pel propi sistema. És a dir, s'ha de tindre en compte que la maquinària política no actua per si mateixa, sinó que necessita de l'anomenada societat civil per a funcionar i desenvolupar-se. D'aquesta manera l'Estat es veu amb la possibilitat de fer veure que la població té una capacitat de decisió que en cap cas és real.
Les lleis que ens imposen l'Estat i el capitalisme són les seues regles i, si volem plantejar una lluita real per tal de recuperar el control de les nostres vides, no podem acceptar-les com a límit de les nostres lluites. L'Estat ja fa prou per tal de mantindre la pau social, el nostre paper és trencar amb ell i augmentar la conflictivitat sobrepassant allò que aquest pot assumir. Hem de fer saber als polítics i sindicalistes que no demanarem res, que resoldrem els nostres problemes i lluitarem per ser lliures. Hem de dir-los ben clar que no els necessitem i, sobre tot, que ningú ens representa.
No volem parlament, no volem representants i rebutgem l'autoritat, lluitem contra l'Estat i el capitalisme.
Publiació "Ara o Mai"
Des de València, contra tota explotació contra tota autoritat!
http://araomaivlc.wordpress.com
-
